Fibrosi diacutànea (ganxos)

La Fibròlisi Instrumental Miofascial (també coneguda com a tècnica de ganxos, Crochetage miofascial o Fibròlisi Diacutània) és un mètode que va sorgir com a conseqüència de l’evolució del mètode cyriax, per les limitacions palpatories i terapèutiques. D’aquí Kurt Ekman, fisioterapeuta suec i deixeble de Cyriax, va fer evolucionar la tècnica aplicant sobre la pell uns ganxos que permeten un millor accés a les estructures patològiques amb l’objectiu d’eliminar-les, sent així més precís.

Les lesions profundes poden «enganxar» les aponeurosis d’un múscul amb l’altre (en condicions normals haurien de lliscar).

La forma d’aquests ganxos no es deu a l’atzar, estan perfectament pensats per adaptar-se als contorns del cos i alhora, poder introduir-se fàcilment entre els envans aponeuròtics. La patologia passa perquè dins dels plans de lliscament mio-aponeuròtics profunds, les adherències i petits dipòsits úrics i càlcics són de difícil palpació, de manera que necessitem dels ganxos, amb la idea de penetrar millor en aquestes estructures i alliberar-les.

Les seves indicacions són diverses, tant mecàniques: Tractament d’adherències resultants d’un traumatisme, tractament d’adherències consecutives a una fibrosi cicatricial que limiten l’amplitud articular o patologies més concretes com epicondilitis, tendinopaties, tenosinovitis, esquinços, periostitis, pubàlgia, citàlgia, lumbàlgia, etc.

També està indicat per a problemes vasculars, com trastorns de retorn venós o en problemes neurals com atrapaments de nervis perifèrics.

Considerem que és una bona elecció de tractament, ja que les contraindicacions són poques i algunes són relatives: com el dolor que apareix en realitzar la tècnica que depèn de l’agressivitat del terapeuta, el mal estat de la pell, el trastorn tròfic del sistema circulatori, pacients tractats amb anticoagulants o en zones pròximes d’un procés inflamatori actiu. En aquest últim exemple aplicarem la tècnica però no de forma directa en el focus de la lesió.